04 Sep VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Vicent Andrés Estellés va nàixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, València. El seu pare tenia un forn. Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola tenia dotze anys. En l’adolescència va aprendre l’ofici de forner i més endavant es va dedicar a l’orfebreria. En aquesta època va començar a escriure teatre.
En 1942 va publicar el seu primer article en el periòdic «Jornada» i va aconseguir una beca per a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid.
Va tornar a València en 1948 i va començar a exercir el periodisme en Las Provincias, alhora que anava publicant els seus poemes.
En 1953 va poder publicar el seu primer llibre: Ciutat a cau d´orella.
Dos anys més tard es va casar amb Isabel Llorente amb la qual va tindre una filla que va morir als quatre mesos, però van tindre dos fills més.
El seu poemari Donzell amarg, publicat en 1958, va quedar finalista del Premi Ossa Menor.
Va treballar pràcticament tota la seua vida en el diari Las Provincias, i va ser nomenat redactor cap en 1958, no obstant això el periòdic es va decantar contra la difusió cultura del valencià, la qual cosa li va causar una profunda contradicció, ja que necessitava l’ocupació per a subsistir i d’altra banda la seua poesia simbolitzava exactament la postura contrària. En 1971 es va decidir a publicar els seus poemes en diferents poemaris en valencià que ho portarien al cessament en el periòdic, va ser jubilat obligatòriament als 54 anys.
Els premis més importants rebuts són:
1978, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’Òmnium Cultural.
1982, Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
1984, Premi d’Honor de les Lletres Valencianes de la Generalitat Valenciana.
1992, Premi d’Honor dels Lletres Valencianes de Silla.
1994, Medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura d’Espanya a títol pòstum.
El moviment de la Nova Cançó va contribuir a la difusió de la seua obra, especialment Ovidi Montllor.
Va morir a València el 27 de març de 1993.
Se’l considera com el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, similar a la que van tindre en altres èpoques Ausiàs March i Joan Roís de Corella
OVIDI MONTLLOR RECITANT A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: «ELS AMANTS»
ELS AMANTS
«No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brus i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a Vàlencia dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.»